Liró gris
Glis glis Linnaeus, 1766
Gliridae
| Altres noms | |
|---|---|
| Català | Liró gris |
| Castellà | Lirón gris |
| Anglès | Edible dormouse |
| Fancès | Loir gris |
| Basc | Muxar grisa |
| Gallec | Rilón |
| Alemany | Siebenschläfer |
Descripció
És l’espècie més gran de la seva família (Gliridae) i l’única existent
dins el seu gènere, Glis. És un animal robust i compacte, amb una longitud
corporal variable entre els 13 i els 19 cm i un pes que oscil·la entre els 70 i
els 200 grams (adults). El pelatge és dens i suau, d’un color gris brillant al
dors que es barreja amb tons més foscos i marronosos a mesura que l’animal es
fa vell. El ventre és totalment blanc i es torna més brut a la zona dels flancs
amb l’edat. Té una cua peculiar, que pot arribar als 15 cm de llarg i està
recoberta de llargs pèls grisos. Els ulls grossos de color negre s’envolten
d’un petit cercle de pèls també negres. És un animal arborícola, nocturn, i un
dels pocs rosegadors hivernants que trobem a Europa. És una espècie força longeva (fins a 12 anys)
tenint en compte la seva mida petita.
Es pot trobar de manera molt freqüent ocupant les caixes
niu, sempre en funció de la disponibilitat de cavitats naturals, la densitat
d’individus de la zona i l’activitat reproductora anual. A Catalunya els individus solen
ocupar les caixes de juliol a novembre, per a aparellar-se, reproduir-se,
acumular aliment o per refugiar-se i descansar durant el dia, sol o en grup.
No les utilitza per hibernar.
Fotografies
El mapa mostra els quadrats UTM 10x10 on s'ha detectat l'espècie ja sigui en estacions de seguiment o a partir de cites puntuals.
Distribució
Té una distribució europea que coincideix amb la
del bosc caducifoli de la zona oest del Paleàrtic. S’estén per l’orient, el
centre i el sud-est d’Europa, excepte Dinamarca i la costa atlàntica dels
Països Baixos i França. El seu límit est el marca el riu Volga i arriba fins al
nord de l’Iran. És absent a la península Escandinava. Es constata la seva
presència en dinou illes, entre elles Sicília, Còrsega, Sardenya, Creta i
Corfú. Des de principis del segle XX n’hi ha una petita població a Anglaterra,
on va ser introduït. A la península Ibèrica la seva presència es concentra a la
franja nord, des de Catalunya fins a Galícia passant entre altres pels sistema
Ibèric i Cantàbric. A Catalunya es distribueix pel Pirineu, Prepirineu i la
regió oriental humida en els dominis dels boscos caducifolis típics com
fagedes, rouredes humides i avellanoses. Les poblacions més nord orientals les
trobem al massís de l’Albera i al sud a la serralada Prelitoral i Litoral, on
es troben les poblacions més meridionals de tota la península Ibèrica,
concretament al massís del Montnegre.
Hàbitat
Espècie de requeriments centreeuropeus adaptada al bosc caducifoli. Mostra preferència pels boscos madurs i boscos mixtes de faig i roure amb disponibilitat de cavitats naturals i peus productors de fruits, que poden anar acompanyats d’espècies com l’avellaner, el castanyer, el freixe, el bedoll i la noguera, entre d’altres. Apareix també en boscos de ribera amb presència d’aquestes espècies i li és favorable un mínim de sotabosc per trobar complements alimentaris com fruits vermells. La presència de roques, cavitats, murs de pedra seca i fins i tot alguna borda en ruïnes dins del seu territori li proporcionen protecció i refugi durant la hibernació.
És una espècie amb un rang altitudinal ampli, aproximadament de 50 a 2.000 metres respecte al nivell del mar en tota la seva àrea de distribució europea.
Alimentació
Reproducció
Generalment es reprodueix una vegada a l’any, tot i
que en anys de baixa disponibilitat d’aliment pot no criar. La maduresa sexual
sol ser després de la primera hibernació però no sempre tenen el zel el primer
any. Es consideren individus adults una vegada superada la segona hibernació.
La durada de l’època d’aparellament varia en funció de la zona geogràfica,
essent més curta al centre i nord d’Europa (de finals de juny a principis de
juliol), mentre que a les zones més mediterrànies va de mitjans de juny a
mitjans d’agost. La gestació dura uns 25 – 30 dies. A Catalunya, les poblacions
pirinenques a diferència de les més meridionals (massís del Montnegre), tenen
un comportament més centreeuropeu, amb un període de cria més curt i precoç (principis
d’agost fins a primers de setembre) a diferència de les poblacions litorals on
és més ampli (mitjans d’agost fins a primers d’octubre). Poden tenir fins a 12
cries per ventrada, tot i que la mitjana és de 4 a 6 cries per femella. Les
femelles lactants poden agrupar-se durant la reproducció i compartir nius de
cria. Fan el niu en forats dalt dels arbres i l’omplen de fulles verdes i
tendres que tallen amb les seves dents de dalt l’arbre.
Comunicació acústica
El repertori vocal del liró gris (Glis glis) ha estat poc estudiat fins al moment. Recentment a Catalunya, s’han identificat fins a cinc tipus diferents de crits en individus de diverses edats (des de cries fins a adults) i en dues condicions ambientals; llibertat (bosc) i captivitat (centre de recuperació de fauna ADEFFA). Aquests crits inclouen:
A. "Chirp” : detectat en captivitat (A1) i en llibertat (A2), és el crit més comú que emet l’espècie. En captivitat l’harmònic més fort es troba en la posició número 4, mentre que en llibertat aquest es troba en la posició 1 o 2. Per altra banda, en captivitat les vocalitzacions són representativament més curtes que en llibertat (mitjanes de 275,86 i 463,18 ms, respectivament).
|
|
B. Crit de defensa: detectat en captivitat (B1) i en llibertat (B2), aquest crit l’emeten quan s'obre la caixa i es senten amenaçats. No hi ha diferències significatives entre les dues condicions (captivitat i llibertat). No obstant això, la freqüència màxima és considerablement major en captivitat que en llibertat (17,83 i 9,11 KHZ, respectivament).
|
|
C. Crit de les cries: detectat només en llibertat, però en dues condicions diferents; durant la manipulació (C1) i sense manipulació (C2). Els crits amb manipulació mostren freqüències màximes més baixes que els crits de cries sense manipulació (mitjana de 15,58 i 18,01 kHz, respectivament). En aquest últim cas, es pot considerar que emeten ultrasons.
|
|
D.“Blow”: detectat només en captivitat (D1). So més aviat nasal, que es troba sovint entre els crits de “chirp” i les seqüències passen progressivament d'un tipus de vocalització a l’altra. Té una duració d’entre 122 i 126 ms i les freqüències mínimes i màximes van de 4,5 a 57 KHz.
|
Hi ha disponible una biblioteca pública de referència dels sons del liró gris que es pot descarregar aquí. Per saber-ne més, vegeu l’article del grup de recerca BiBio sobre aquesta temàtica.
Referències
Bartrina C, Llanos-Guerrero C, Valls N, Freixas L, López-Baucells A. 2024. Diversity and plasticity of vocalisations in an elusive and arboreal small mammal: the edible dormouse (Glis glis). Bioacoustics. doi: https://doi.org/10.1080/09524622.2024.2353651
Adamík P,Poledník L, Poledníková K, Romportl D. 2019. Mapping an elusive arboreal rodent: combining nocturnal acoustic surveys and citizen science data extends the known distribution of the edible dormouse (Glis glis) in the Czech Republic. Mamm Biol. 99:12–18. doi: 10.1016/J.MAMBIO.2019.09.011.
Barščevska J, Juškaitis R, Adamík P. 2023. Quantification of the edible dormouse Glis glis (Linnaeus, 1766) calling activity for biodiversity surveys: comparison of core and peripheral populations. Acta Zool Bulg Supplement. 19:9–13. https://www.acta-zoologica-bulgarica.eu/2023/Suppl_19_03.
Jurczyszyn M. 2023. Main functions of loud vocalization in populations of edible dormouse Glis glis. Acta Zool Hung. 69(1):73–82. doi: 10.17109/AZH.69.1.73.2023.